Les primeres notícies documentades de La Nou daten del 4 de gener de l'any 1011, on surt citada en la donació del Castell d'Albinyana com a afrontació meridional del seus dominis - “Kastelar Nuce” -.  Tot i això, a la part planera del poble s'han localitzat diverses troballes d'origen romà que suggereixen l'existència d'un nucli de població anterior, com ara el sarcòfag, actualment exposat al castell, amb inscripcions epigràfiques amb els noms dels primers pre-nouencs: Temístocles i Encolpia. Tornem a trobar citada La Nou l'any 1023 en les delimitacions del castell de Castellví de la Marca, com a “termino Nucis”, un lloc a l'extrem del comtat dins de la línia fronterera de castells davant dels sarraïns, que s'anava configurant des de l'Alt Gaià pels nous repobladors. El 1167, surt com a límit del terme de Vespella en la seva carta de poblament. El 1179, en la Concòrdia entre el Monestir de Santes Creus i Berenguer de Claramunt, La Nou s'inclou en els dominis d'aquesta nissaga tan cabdal en la colonització i feudalització del Baix Gaià. Posteriorment, passa a domini dels Montoliu, i més tard també hi tingueren drets Santes Creus.

Isabel de Requesens i Enríquez

El segle XII ja hi ha notícies de l'existència de l'Església de Santa Maria Magdalena, sufragània de la d'Altafulla, vinculació que perdura quan a la primera meitat del segle XIV s'introdueixen com a senyors d'Altafulla i La Nou la poderosa dinastia dels Requesens, i queden ubicades dins de la vegueria de Vilafranca. Isabel de Requesens l'1 de desembre de 1506 té lloc la donació que fa Isabel de Requesens al seu parent, Perot de Castellet i Requesens. En aquest període té lloc el fogatjament de 1553, on a La Nou s'hi comptabilitzen 9 focs. A l'última dècada del segle XVI, Lluís de Corbera de Sant Climent i Oliver rep en herència, per parentiu, les senyories d'Altafulla i La Nou, atès que els Castellet no deixen successió directa. Els Corbera - Sant Climent retenen la senyoria fins a l'últim terç del segle XVII, quan la venen als Montserrat, posteriorment marquesos de Tamarit. Els descendents dels Montserrat, els Suelves, retingueren la senyoria fins a l'extinció de les mateixes, el segle XIX. D'aquest període es conserva el “Llibre del Consell del Lloch de La Nou”, que ha retornat a l'Ajuntament de La Nou després d'un llarg periple de tres-cents anys. Aquest document comprèn el turbulent període que va des de 1649 fins a 1709 – des de la Guerra dels Segadors fins a la Guerra de Successió -, i inclou algun passatge colpidor pel seu realisme, en descriure com coincideixen guerres, pestes i fams. El 1816, després d'anys de males collites per pedregades, surt escollida per vot popular la Verge de les Neus com a protectora de La Nou. 

El segle XIX es basteix a La Nou la casa pairal – castell de la família Morenes, on el 1866 neix Ramon de Morenes, que entre altres dignitats assolides, fou conde del Asalto, conde de la Peña del Moro, marqués de Grigny, baró de les Quatre Torres i vescomte d'Alesson. També fou director de la Escuela de Agrónomos de Madrid i diputat a Corts per Tarragona, així com secretari del Congrés i senador Vitalici del Regne. Fou també un dels impulsors de la restauració del Monestir de Poblet. Les dates demogràfiques que van des de 1787 fins a 1842 pràcticament no varien -225 habitants-, però donen un salt acusat a la segona meitat del segle XIX -387 habitants, el 1900-, fins arribar als 441 habitants el 1910, xifra que no es torna a recuperar i sobrepassar fins la primera dècada del segle XXI.